De vegades cal fer com en el llibre Darrera del mirall del mateix autor d'Alícia al país de les meravelles i mirar cap un altra costat o no mirar i no escoltar el que et diuen, o anar en la direcció contrària per a arribar a un lloc. El que passa és que som disciplinats i de vegades també ens prenen el pèl o ens agafen per sorpresa i quan es donen instruccions ens han de dir quina és la finalitat perquè si no no juguem amb les mateixes regles.
A classe et diuen habitualment que miris l'ordinador, la pissarra electrònica o la pantalla i després et pregunten si plou sense poder mirar per la finestra. Aquesta tècnica l'usen molts docents insegurs que tenen por a les preguntes de l'alumnat i altres que no expliquen tota la matèria perquè ningú l'arribi a dominar tant com ells i no suposin cap amanaça futura.
Desgraciadament, el món es competitiu i després de Bolònia encara ho serà més. Ens hauríem de preguntar si aquest professorat fa bé d'amagar coneixements als alumnes. Al cap i a la fi el seu lloc de treball pot estar en perill i qui diu un docent diu qualsevol altre professional que per unes raons o altres ha d'explicar els seus coneixements a altres persones.
Quan estudiàvem hi havia un cost, un cost per a la família, per a nosaltres mateixos si treballàvem simultàniament i un cost d'oportunitat perquè podíem estar fent altres coses. Ara se'ns demana que compartim el coneixements adquirits sense donar-nos res a canvi i a sobre mal pagats. Cal estar fet d'una pasta especial per a seguir fent el que fem, sobretot quan molta gent continua amagant coses a l'àmbit professional i científic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada