Segurament Jordi Pigem no recorda que l'any 1972 el Club de Roma va publicar l'Informe sobre els límits dels creixement. En aquest informe ja s'advertia dels cataclismes econòmics que podien succeir a l'humanitat a causa de l'esgotament de recursos naturals com el petroli. Han pasat quasi 40 anys i no nomès les previsions no s'han acomplert, sinó que encara no sabem quines són les previsions sobre l'esgotament dels jaciments de petroli, perquè ¿hi ha algú que ho sàpiga?.
Ara mateix, tothom està preocupat per la capa d'ozó. ¿Algú sap si s'ha eixamplat darrerament?. ¿I la guerra de Líbia, algú sap si guanyem o perdem?
El que està clar és que els filòsofs haurien de parlar amb altres professionals, sobretot, economistes (exceptuant a Alan Greenspan) sobre la crisi de 1929 i la del 2008. Quan Greenspan diu que el model neoliberal no funciona, s'ha de fer una petita correcció perquè el que vol dir exactament és que el model liberal americá no funciona. És clar, només als Estats Units se'ls hi acut tenir una entitat, la Reserva Federal (FED), que controla la política monetària de mig món, que és una entitat privada i que molta gent pensa que és la culpable de la crisi del anys 30 i de la crisi actual.
El que sembla que no sap Pigem és que hi ha països que no estan en crisi: Canadà, Austràlia, Japó, Xina, la majoria del món àrab i l'illa de la que parla al vídeo. ¿I perquè?
La resposta és simple, no depenen de la FED ni del Fons Monetari Internacional (FMI), és a dir, no depenen dels Estats Units. Tot i que es convenient ser amics dels americans, tampoc cal arribar a tenir gaires confiances perquè quan els americans es comencen a mocar, nosaltres agafem una pulmonia. Cada vegada que hi ha una crisi financera, els americans imposen alguna mínima regulació a les entitats financeres que pateix un calvari de modificacions abans de ser aprovada i que només és útil fins la propera crisi.
Tots els països amb crisi tenen reserves en dòlars, i quan la FED li dona a la maquineta de fer dòlars ja cal que la resta ens estrenyem el cinturó, perquè els dolars que tenim perden valor, i si arreplega dòlars en lloc de fer-los, provoca una altra crisi econòmica.
Nosaltres, a banda dels americans, patim la crisi per: 1) els polítics (que estiren més el braç que la màniga), 2) el Banc Central Europeu (que va passar del 12% al 4% els interessos), i 3) els bancs que inverteixen als Estats Units o en països que tenen polítics del cas 1) com és el cas d'Espanya, Grècia, Irlanda o Islàndia. Per cert, ¿ja han engarjolat als polític islandesos?, perquè aquí són candidats a les properes eleccions. Els ciutadans i ciutadanes també hem tingut par de la culpa per no haver posat el blat al sac i deixar-lo ben lligat, molts també vivien a crèdit. Si no tinguessim aquests altres problemes, el sistema social-liberal espanyol funcionaria a la perfecció, sanitat inclosa.
En resum, que Jordi Pigem, o és molt diplomàtic o no sap per on li bufa el vent. En cap moment entra a fons en l'assumpte de la propietat privada, ni en els valors capitalistes, ni en l'esclavisme productiu del sistema neoliberal capitalista basat en la propietat privada que ve a ser el mateix que les altres dues. Tots els indicadors de riquesa productiva d'un país ja sabem que són simples estadístiques que són gairebé incapaces de mesurar la felicitat humana, però primer cal dir-li que defineixei la felicitat. I després cal preguntar-li si han mesurat si l'esser humà serà més feliç o serà més infeliç sense totes les coses que ara té i consumeix, perquè els habitans de l'illa del Pacífic no deixen de ser una simple dada estadística que no és significativa en el cojunt.
